Buscant la vida

Ja és primavera i això m'omple de felicitat. Per fi deixem enrere l'hivern, amb els seus dies tan escapçats. És el meu moment, el temps de la lluminositat i del plaer. L'època dels llargs passeigs a la platja als capvespres. Els meus capvespres tan enyorats, tan anhelats, tan plens de serenitat. Deixaré que l'aire fresc m'acaroni suaument la cara, talment com les tendres mans d'algú que m'ofereix llur dolcesa amb les seves carícies. Em deixaré transportar per la dolça musicalitat del mar, resseguint amb la mirada la blancor que m'ofereixen les onades que s'acosten a saludar-me. Ja tinc ganes de tornar a sentir la sorra freda sota els meus peus. Fredor que m'aporta pau. I en la foscor més absoluta, sota el reflex de la llum de la lluna, m'endinsaré al mar oferint-li tota la meva nuesa i ell, el gran oceà, m'embolcallarà com si fos seva.

Ganes de sentir en un matí de primavera. Recorrent els carrers de pressa, acompanyada pels meus pensaments, em dirigeixo amb desgana a la feina.

Tinc ganes de sentir, deixant-me transportar per tots aquests regals que m'ofereix la naturalesa, absorbint l'essència de tot. Perquè en realitat estem voltats de meravelloses coses petites. Petites presoneres qeu necessiten que nosaltres n'absorbim l'essència per ser alliberades.

Prou de somniar, ja he arribat a l'0ficina.

Torno a casa arrossegant els peus. És tard i fosc. Els sentiments m'aclaparen i em pesen amb tal feixuguesa qeu em fan sentir molt cansada. Necessito descansar però no tinc gandes d'arribar a casa. No vull retrobar-me amb el meu món que de cop i volta s'ha capgirat. Perquè me l'han canviat, me l'han pres, me l'han arrebassat despiatadament. Ja res no tornarà a ser com abans. Res. Estic totalment confosa, trasbalsada, atemorida i encara no m'acabo de creure el que el metge m'ha dit tan sols fa unes hores: "malaltia terminal". Aquestes paraules no paren de ressonar dintre el meu cap, em martellegen i no em deixen de petja. No pot ser, encara no me'n sé avenir i tinc l'esperança de despertar en qualsevol moment d'aquest malson. Perquè només es pot tractar d'això, d'un malson, no pot ser la meva realitat. No, no és real, no m'ho crec, tot plegat és fruit de la meva imaginació. Segur. No era jo la noia jove que aquesta tarda ha anat al metge. No, aquella noia no era jo. Jo no he estat en aquella consulta amb aquell metge tan jove i amable que no parava de bellugar-se de la cadira mentre intentava explicar-me el que em passava. Jo l'escoltava atenta, perquè em semblava increïble el que estava sentint. Irreal. I he desviat la mirada dels seus ulls vidriosos, com un pou sense fons, per badar una estona amb les fotos que hi havia penjades en un suro de darrere la taula. N'hi havia moltes i de molt acolorides, de diferents països, diria que la majoria de l'Índia. En la fotografia que he parat més atenció, però, ha estat en la d'un nadó somrient en braços del metge que tenia al davant. M'he quedat embadalida davant d'aquesta imatge. M'ha capturat i m'ha produït dolor.

Dolor. És això el que m'espera? És això el que em toca viure ara? Patiment? Sofriment? M'he de morir ara? És que no pot ser! No, no pot ser! Sóc massa jove i encara em queden moltes coses per fer. Moltíssimes! Tinc massa somnis i projectes que encara no he acomplert. Que no ho veus, Tànata, que no és a mi a qui t'has d'endur? T'estàs equivocant, estàs cometent un gran error. Hi ha molta gent que ja ha viscut molt, n'hi ha, fins i tot, que ja estan cansats de viure i asseguren que ja es volen morir. És aquests els qui t'has d'emportar! No a mi. Jo encara tinc tota la vida per davant. Però que no te n'adones que és absurd? No em cap al cap la teva incongruència ni la teva indiferència. Ets implacable i m'esfereeixes. Aparta't de mi perquè no et vull a prop. Sento basarda només de pensar en tu.

Una música estrident em desperta, és la ràdio despertador. Ja són les 7, quina mandra. Noto el meu cos feixuc, no he descansat bé. I crec que he somniat molt, somnis inquietants que m'han produït intranquil·litat. No em sento bé. El cor batega amb molta rapidesa i he d'apretar a córrer per arribar a temps al bany i vomitar. Vomito les paraules que em ressonen al cap, vomito feblesa, vomito por, vomito incomprensió, no puc parar de vomitar els sentiments enutjosos que m'ofeguen.

No vull viure això. Jo no em vull morir. No puc! No és just! La desesperació s'apodera de mi i no la suporto. La vull lluny, però no deixa de rondar-me a prop. Vull cridar, vull plorar, vull buidar tot aquest temor, aquesta injustícia, aquesta merda de vida que m'ha donat l'esquena. I ho intento però no surt res... ni una sola llàgrima, ni un sol fil de veu, ni una alegre imatge en la que pugui recolzar-me i buscar consol.

I què faré ara? Què puc dir a la gent? Que m'estic morint? Com es fa això? Com es pot dir una cosa tan forta quan ni tan sols un mateix no és capaç d'assimilar-la i acceptar-la? Acceptar-la... Dubto que mai pugui acceptar una cosa així. Només puc sentir ràbia, dolor, confusió i una absoluta solitud que m'embolcalla boirosa. Tinc por i sento unes fiblades desconcertants que m'ataquen el cor. Aquest cor tan sensible que ha sentit tant i tenia tantes ganes de continuar sentint. Però no podrà ser. No podrà ser? És que no m'ho puc acabar de creure... No pot ser que això m'estigui passant a mi. Em sento tan perduda que dubto que pugui trobar un camí per fer front a tot això. És massa insuportable. SEnse adonar-me'n les llàgrimes em comencen a rodolar galtes avall. A poc a poc, com si no s'atrevissin a anar més de pressa, provocant un afluent vigorós que desencadenaria el desfogament que ara mateix no puc aconseguir. Perquè hi ha una barrera que m'impedeix deixar-me sentir. La barrera de la por. De la por de perdre'm entre el meu propi dolor.


El dia que la vaig conèixer em vaig perdre en la seva mirada. Tan franca, tan transparent i alhora plena de perturbació. Em va captivar i em vaig sentir atret per a ella des del moment que va abocar-me amb la seva mirada un pou d'emocions barrejades i alterades, necessitades de cobrar vida fora dels seus ulls tan esfereïdorament bells i inquietants.

Ens vam anar coneixent i a poc a poc ens vam anar enamorant. Però jo sempre notava que ella no s'entregava per complet, i un deix de tristesa en la seva expressió sempre li feia ombra. Em costava entendre què li passava i encara li oferia més amor i més passió per compensar aquest desconsol que la perseguia i que encara no havia volgut compartir amb mi. De fet no sabia si mai podria fer-ho, despullar-se sentimentalment davant meu i mostrar-me això que tant la pertrubava.

Un capvespre, passejant per la platja, es va obrir a mi i em va explicar que s'estava morint. Les seves paraules em van trasbalsar de mala manera, però encara ho va fer més la seva reacció. Es va apartar de mi, desprenent-se dels braços que li oferia i l'acollien per donar-li consol i es va endinsar al mar, nua, talment com un àngel es lliure al cel per retrobar-se amb els seus.

Ara ella ja no hi és. Però roman al meu cor i hi romandrà sempre. L'he estimada amb absoluta passió i he buidat tota la meva tendresa en ella, el meu àngel, la meva princesa que he estimat tant. Perquè era una nina dolça i radiant que m'ha fet molt feliç. Va escurar els seus últims dies al meu costat, regalant-me carícies, petons i frases boniques fins l'últim moment. Era tota una poetessa, delicada i sensible que se n'ha anat per regalar-nos des del cel pluges d'estrelles.

Avui és un dia molt important per a tots dos, encara que ella ja no hi sigui. És el dia de la inauguració de la meva última obra realitzada. Es diu LAIA, i per totes les sales hi ha fragments de la seva persona, del que m'ha transmès. En els seus últims dies de vida, la meva creació va ser molt aferrissada. Tot al meu voltant girava entorn d'ella, la Laia. I les meves mans, quan agafaven el pinzell i es trobaven davant d'un llenç blanc, només sabien dibuixar-la a ella. Quadres i quadres plens d'ella, del seu record.

És el meu homenantge a algú a qui he adorat i que m'ha donat tant.